El Beat Joan Roig Diggle o la grandesa d'allò senzill

Beat joan Roig Diggle. 

Xavier Alarcon i Campdepadrós

La santedat és un concepte que es troba fora del llenguatge comú, fins i tot a vegades del propi llenguatge dels cristians. La santedat es percep com una cosa aliena, absolutament desvinculada de la nostra quotidianitat. Ens és indiferent ser o no ser sants perquè, simplement, percebem que és una cosa que no ens afecta. És quelcom de capellans, monges i gent mística. En el millor dels casos, potser entenem que la santedat dels altres pot ser-nos d’ajuda, ja que creiem que la intercessió dels sants i de les santes pot estovar el cor de Déu perquè ens miri amb benevolència. Però si planteges a qualsevol si vol ser sant, segurament desconfiarà de la proposta, ja que solem tenir al cap les imatges de guix de les esglésies, imatges tan celestials… com avorrides i llunyanes. Siguem sincers, la televisió i l’internet ens han ficat massa al cap la idea que hem vingut a aquest món només per a divertir-nos i ser feliços, com perquè ara la santedat ens resulti atractiva.

El problema rau en que s’ha perdut el sentit original de la paraula santedat. El papa Francesc en la seva obra Gaudete et exultate ens intenta ajudar a veure amb millors ulls aquest concepte.  El papa imagina la santedat com una cosa quotidiana, alguna cosa que habita en el nostre interior, alguna cosa que, tot i que no ho sapiguem encara, ve de Déu mateix, i que ens ajuda a ser millors persones. “M’agrada veure la santedat en el poble de Déu [quan és] pacient: als pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa seva, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen somrient. En aquesta constància per seguir endavant dia a dia, veig la santedat de l’Església militant.” (GE 7)

En aquest marc de constància i paciència és on proposo conèixer una mica la figura de Joan Roig Diggle (1917-1936). Un jove de Barcelona, assassinat als 19 anys dins de la voràgine caòtica que fou la Guerra Civil Espanyola, i que serà beatificat el proper 7 de novembre de 2020, a la basílica de la Sagrada Família.

La seva vida va ser curta, molt curta. Segurament molts dels qui llegiu això ja sigueu més grans. Però és curiós com pot ser tan exemplaritzant, ja que en la seva brevetat destaca la seva intensitat. Ell era fill d’una família de petits burgesos de l’Eixample de Barcelona, que vivien còmodament. Com ell n’hi havia molts, així com ara també hi ha molts nois i noies així a Barcelona, que estudien, juguen i es relacionen sense moltes preocupacions. Va ser batejat a la parròquia de la Concepció i va passar allí la seva infantesa i la seva primera adolescència. Alumne aplicat, va destacar en els estudis, sent elogiat per això per propis i estranys. El 1927 cursa estudis superiors als Escolapis del carrer Diputació, fent grans amics que l’acompanyarien el poc que li quedava de vida. La seva petita existència era còmoda, molt lluny de les dures jornades de les fàbriques, de les malalties causades per la pobresa o dels barris marginals de barraques, que també existien a la Barcelona d’aquell moment, com també existeixen ara.

Però el 1934 va passar la desgràcia que el seu pare, Ramón Roig, que treballava en una empresa tèxtil, es va arruïnar en els negocis. La família, ara sense recursos, ha de renunciar a la seva mitjana i confortable vida, i decideixen anar-se al Masnou (Maresme) a viure de manera més humil, perquè Barcelona es massa inassumible. La desgràcia no avisa, simplement actua, com succeeix ara amb moltes famílies que sofreixen els efectes econòmics i socials d’una pandèmia que no són capaces ni d’entendre. Joan Roig, amb 17 anys, ha d’abandonar els estudis per posar-se a treballar i aportar diners a casa. Les seves il·lusions de futur, que eren prometedores, es varen trencar com un cristall davant dels seus nassos.

Però aquí és on rau la grandesa del jove Joan. Ell no va ser el culpable de la seva desgràcia, ell no va voler que la seva família s’arruïnés. Tenia tot el dret del món a sentir-se estafat i enganyat, ja que ell era innocent. Podia sentir-se abandonat per Déu i recriminar-li que era injust que ells, que eren bona gent, es veiessin abocats a la pobresa. Però en canvi no ho va fer. És més, els últims dos anys de vida varen ser els més profitosos per en Joan, els que més va dedicar a pensar, a meditar la realitat de la vida, i sobretot a sentir-se necessitat de Déu. Davant de la fragilitat del món burgès i terriblement gris que representava Barcelona, al Masnou Joan va voler aspirar a una realitat de vida més gran, noble, i sobretot autèntica. Davant d’aquesta decisió d’en Joan, un mateix no pot deixar de preguntar-se com reaccionaria si la vida se li arruïnés d’un dia per a un altre…

Joan Roig s’apunta a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, entitat dedicada al foment dels valors cristians en la joventut, i sent un desig enorme de portar Déu als altres. Es fa catequista a la parròquia de Sant Pere del Masnou, participa activament de les activitats de la Federació, aprofundeix la seva relació amb la Missa com mai abans ho havia fet… Tot va passar molt ràpid, fins i tot semblava que tenia pressa, atès que, encara que ningú ho imaginava, li quedaven tan sols dos anys de vida. Va lliurar tota la passió de la seva joventut a intentar ser millor persona.

Va arribar el juliol de 1936 i la Guerra va esclatar. Encara que tots intuïen la tempesta, ningú va pensar a comprar paraigües. L’Església va ser exposada a l’extermini, i no parlo només de capellans i monges, sinó de tots els cristians i cristianes de bona voluntat. Els assassinats es multiplicaven exponencialment, i la gent va sentir veritable terror. Joan Roig va haver de presenciar la destrucció de Sant Pere del Masnou i els locals de la Federació on ell col·laborava. Davant això, ell va optar per no acovardir-se, es va arriscar i va continuar sent cristià, tot i que ningú li ho demanava. Com que en Joan continuava treballant a Barcelona per mantenir la seva família, aprofitava aquests viatges per visitar a un sacerdot de la seva confiança, Mn. Pere Llumà, que li donava l’Eucaristia perquè Joan la portés, d’amagat, a gent del Masnou. Fins que el dia 11 de setembre de 1936 el van interceptar, el van arrestar i el van assassinar. Quin poc mal que va fer… però que dur va ser el càstig.

El martiri és una cosa que supera l’enteniment del nostre món modern. Ningú és capaç de justificar que algú no defensi la seva vida, perquè la vida ho és tot, i sense vida no hi ha res. La supervivència està dins del nostre instint més primari, i tenim gravat a foc que un mateix no ha de fer res per jugar-se la vida. Si fa falta es renuncia, es ven, es dissimula, es menteix, es lluita però mai un es “rendeix” quan un altre vol arrabassar-li la seva vida. ¿No ens passa a nosaltres, que som capaços de dissimular el que faci falta per tal de no perdre ni tan sols una mica de comoditat? Però en això, Joan Roig coneixia bé la Sagrada Escriptura, ja que no va fer res més que complir en si mateix el que Jesús va prometre en els evangelis: “Qui perdi la seva vida per mi, la salvarà”. La seva vista anava més enllà del que els seus ulls podien veure.

El 7 de novembre Joan Roig serà beatificat. Una beatificació no deixa de ser un formalisme, ja que, en el mateix instant en què Joan Roig va ser assassinat per causa de Crist, ja va ser acceptat per Déu enmig dels seus sants. Però l’Església vol recordar-lo, homenatjar-lo i sobretot posar-lo com a exemple. Els sants són exemples de vida, i en Joan Roig compleix a la perfecció aquest paper. Exemple de fill, d’estudiant, de catequista, de cristià. Encara que no hagués estat màrtir, en Joan tenia aptituds per a haver estat un bon sant. Però sobretot, en Joan Roig és exemple de que els petits poden arribar a fer gestes realment meravelloses, que ens sorprenen i que haurien de fer-nos reflexionar sobre les nostres pròpies capacitats. Pensem en això i sobretot tinguem un millor concepte de la idea de santedat. Beat Joan Roig Diggle, intercedeix per nosaltres!