És cristià celebrar Halloween? És cristià celebrar la Castanyada?

Xavier Alarcon i Campdepadrós

 Quan falten una o dues setmanes per al dia 1 de novembre, comencem a veure proliferar per tots els aparadors de les botigues, de bars i restaurants, de balcons i façanes, i fins i tot pels mitjans de comunicació, una munió de carbasses, ratpenats, zombis, bruixes, gats negres i altres decoracions, que a vegades solen estar prou ben fetes, però a vegades no deixen de tenir el seu punt “cutre”, com de comiat de solter en hores baixes. Jo, que tinc ja una edat, no puc més que sospirar i dir: ¡Una altra vegada ja ha arribat Halloween! I ara, a sobre, amb l’arribada de la cultura mexicana, hem de conviure també amb el Dia dels Morts i les simpàtiques i divertides “catrines”, aquestes calaveres de coloraines que, malgrat ser simpàtiques, no deixen de ser ossos descarnats d’un ésser humà. D’altra banda, a Catalunya, que som diferents i ens agrada recorda-ho, fem la competència als vampirs de dents de plàstic a base d’inundar-ho tot amb castanyes, moniatos, una infinitat de dolços plens de colesterol, fulles seques de plataner, vi dolç i, sobretot, amb la castanyera, una enorme i vella senyora arrugada i somrient que no deixa de recordar-me a l’avia de Heidi.

És divertit veure la mentalitat de cada comerciant i de cada persona segons com decori el seu aparador, i si vas pels barris es veu la diferència amb claredat. Baralles típiques, com quan en les festes populars lluitaven els blaus contra els vermells, o com quan en la Guerra de Successió Espanyola, la gent posava a les seves portes panys amb forma d’àguila (Àustries) o en forma de corona (Borbons) per a identificar-se amb el seu bàndol favorit.

Quan jo era petit, tot això no existia, i per això ara em plantejo: ¿Té algun sentit per als cristians celebrar aquestes festes? Per descomptat que qualsevol excusa és bona per a disfressar-se, beure, ballar i fer la cabra boja… però ¿sabem per què ho fem? I en cas de saber-ho ¿ens importa?

Deixeu-me que us faci un repàs ràpid als orígens de tot plegat i a partir d’aquí decidiu. Novembre és el mes clau de la tardor. El fred empitjora i ens apropem a l’hivern. Novembre era el mes en què ja no hi havia collites, doncs el blat i el raïm ja s’havien recollit, i per tant tocava esperar a que la nova llavor germinés. Novembre era un temps en què la vegetació empal·lidia i desapareixia. Un mes en què la vida s’empetitia, i l’ésser humà no podia fer res més que meditar tot això, ja que el món tradicional no coneixia la televisió, el tik tok, el minecraft, o els vídeos de gatets del youtube. Per a acabar, el fred feia emmalaltir a la gent, i molts, especialment els ancians, morien. Ara que estem enmig de la segona onada de la pandèmia de la Covid ho entenem millor. Novembre era una mala època per a la festa.

Per tot això s’entén que el novembre fos considerat un moment idoni per a recordar als difunts, pensar en els que no hi són, i ser conscients que potser un mateix no arribarà viu al novembre següent. 

Totes les cultures antigues occidentals (grecs, llatins, celtes, ibers, bàrbars barbuts i amb cascos de banyes) sentien una especial predilecció per aquest mes per a realitzar els ritus funeraris de record a les seves persones estimades. I quan l’Església es va començar a estendre per l’Occident va assumir amb gust aquest costum, no per a fer la competència o per a conquerir els nous pobles, com solen explicar els sociòlegs i antropòlegs que no en saben d’història, sinó per què és una cosa bona. Està bé pregar pels difunts. És humà i profundament entranyable recordar als que s’han anat, i també és un manament bíblic.

Però ¡alerta! Que l’Església té la seva pròpia forma d’entendre la vida i la mort. Els cristians creiem amb fermesa que aquest món no és el final, i que ens espera una altra vida en el més enllà, on veurem a Déu de manera completa, i habitarem amb ell de manera plena i feliç. Ja ho diem en el credo cada diumenge “crec en la resurrecció de la carn i la vida perdurable”. L’ànima és immortal i si bé el cos material es perd amb la mort, no desapareixerà per sempre, ja que el recuperarem a l’últim dia, (si no teniu el valor de creure això baixeu-vos del carro, perquè el cristianisme ho defensa).

L’Església va construir la seva pròpia manera de celebrar la vida i la mort i recordar els difunts. Ho va fer en forma de “pack” de dos dies, l’1 i 2 de novembre. La litúrgia, que quan vol és molt sàvia i sobretot molt catequètica, celebra la fi de la vida terrestre amb la lloança del premi de la immortalitat. Per això el dia 1 de novembre, el primer dia del mes dels difunts, és la Festa de tots els sants, de tots aquells que han abandonat aquest món i ara estan a la presència de Déu. Tots els que estan en el cel són sants, i com que la nostra meta és arribar al cel, si Déu vol nosaltres també serem sants, estarem amb els nostres familiars que ens van precedir en aquest camí de la fe, i en el futur algú ens recordarà en aquest dia. La Festa de tots els Sants és un patrimoni de la humanitat sencera redimida per Crist. Els del cel ja la celebren contínuament, i nosaltres esperem celebrar-la amb ells en el futur. Però com aquest camí és llarg i sense treballar no s’obté res de bo, l’Església va instituir el dia 2 de novembre com a festa dels Fidels Difunts, per a recordar i sobretot pregar per tots aquells difunts que necessiten la misericòrdia de Déu d’una manera especial. Perquè els cristians volem que totes les ànimes de tot el món descansin en la pau de Déu, fins i tot les que no van obrar sempre correctament.

Truco o traco. Font: 20 minuts

Tornant a la pregunta inicial. ¿Els cristians podem celebrar Halloween? La resposta és “depèn”. Halloween significa Vigília de tots els Sants (All Hallows evening), per tant seria absurd afirmar sense més que és una festa sense origen cristià. Celebrar que els morts puguin aconseguir la glòria està bé. Recordar als nostres amics estimats, pregar per ells i demanar-los que ens ajudin si ells ja gaudeixen de la vida eterna, està bé. Celebrar la mort eterna i sobretot la mort en vida (zombis) està malament, molt malament. 

 

Perquè, per molt que ho dissimulem dient que és una festa i una diversió, disfressar-se de zombi o de la mort és camuflar-se amb el seu missatge. Un zombi, per exemple, és un mort condemnat a no poder descansar, un mort sense ànima en el qual Déu no hi pinta res. El seu cos ha estat violentat a podrir-se fora del seu descans. ¿No ens sembla una crueltat? Els fantasmes són ànimes que no gaudeixen del cel, i les bruixes i els dimonis expressament pretenen construir un món sense Déu. No hi ha res més allunyat de la visió cristiana de la vida eterna que un fantasma, condemnat a estar fora de la comunitat dels sants i sense un Déu que l’ajudi i que el guiï. És per això que els cristians mai hem cregut en ells, ja que sabem que les ànimes dels justos estan en mans de Déu, i cap turment les podrà tocar. Déu ens vol per a Ell.

Meme que corre per les xarxes aquestes hores.

 És per això que jo prefereixo la castanyada. Al cap i a la fi és la festa de la tardor, la festa que més recorda el sentit original precristià de la mort. La castanyada és una festa familiar, que al sud de França, a Catalunya i fins i tot al nord d’Itàlia es documenta ja d’antic. Aquí, a Catalunya, les escoles durant la Democràcia la van potenciar molt perquè els nens fessin regals a la seva gent gran. És la festa de la “posta”, de l’ocàs de la vida, que ens convida al recolliment, a estar a casa amb els nostres parents i a gaudir del menjar típic d’aquesta època. ¿La castanyada és cristiana? No, no ho és. Està al marge de la fe, però té un fons humà molt bell i per tant no és contrària al missatge de Jesús.

Jo prefereixo menjar panellets, que la meva mare els fa molt bons, i oblidar-me de bruixes i fantasmes, que al cap i a la fi mai han existit més que en la imaginació de la gent feble. Jo tinc fe en Déu i en la vida de la glòria. ¡Bona Festa de Tots els Sants!