Les confraries de les ànimes del purgatori.

 

Retablo de las almas de Sant Just de Barcelona.

Xavier Alarcon i Campdepadrós

 

Quan pensem en confraries, immediatament se’ns ve al cap la distinció entre glòria i penitència, entre confraries de Setmana Santa i confraries que tenen la seva festivitat fora de la Setmana Santa. Moltes confraries i germandats estan dedicades al Rocío, a la Immaculada, o a qualsevol imatge de la Mare de Déu que tingui un patronatge sobre un col·lectiu humà. També hi ha confraries i germandats dedicades al culte d’un sant patró, confraries dedicades a alguna finalitat social o cultural, i fins i tot confraries profanes, d’àmbit civil, que no tenen perquè estar vinculades a una institució de l’Església. Però… si us dic que hi havia un tipus de confraria que es dedicava només a pregar pels morts, us ho creuríeu?

Bacina de les Ànimes. Museu de Reus.

Aquest és el cas concret de les Confraries de les Ànimes del Purgatori, que van actuar amb moltíssima força a tot el món catòlic, fins al punt que a Catalunya gairebé no existia parròquia o església que no tingués fundada una entitat així a la seva jurisdicció. N’hi havia de molt petitones, que eren anomenades simplement “Administracions” i depenien del rector de l’església; n’hi havia també de molt de pes, com la Confraria de les Ànimes de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Hi havia també confraries a Mataró, Sant Just Desvern, o el Prat del Llobregat, per citar només tres exemples separats entre si. Eren associacions que tenien un sol propòsit i era organitzar pregàries i actes de culte per a demanar a Déu que les ànimes dels difunts arribessin a gaudir de la visió beatífica del paradís, en la glòria dels sants. L’època de l’any de major activitat era precisament ara, el mes de novembres, mes dedicat al record dels nostres éssers estimats. Solien organitzar misses, rosaris, tridus i novenaris durant aquest mes. Per a finançar-se tenien una única font d’ingressos, que era l’anomenat “bací” de les Ànimes, és a dir un plat que servia per a recollir almoines entre els fidels, i que es passava durant els actes de culte de la parròquia. Els bacins de les Ànimes, per a distingir-se dels bacins d’altres confraries parroquials, solien tenir al mig una figureta d’una ànima envoltada en flames.

Pintura de les ànimes del purgatori. Antoni Viladomat

Les Confraries de les Ànimes del Purgatori, pel fet que van proliferar amb força en els segles XVII i XVIII, tenen l’estètica barroca en el seu ADN. I barrejar barroc amb la mort mai sol acabar bé… Heus aquí que aviat es van imaginar el Cel ple de núvols i l’Infern ple de flames, i al mig estava el Purgatori, que no deixava d’imaginar-se com un estany de lava, ple d’una mena de pokémons de tipus foc d’aspecte horrible, i d’ànimes d’homes i dones que nedaven i es cuinaven mentre esperaven que la Verge del Carme o Sant Miquel els pesquessin amb una canya i els portessin al cel. Els decorats dels novenaris d’Ànimes eren enormes, plens de calaveres, ossos, figures de cartó i tela, cortines que pujaven i baixaven, dimonis que reien i penitents que ploraven… El barroc està molt bé per als retaules i els mantells de les Marededéus, però per a explicar teologia és un complet desastre…

Ara bé… exactament per a què serveix pregar pels difunts? I això del Purgatori com es menja? Aquí intentaré ser breu, perquè les milers i milers d’obres que s’han escrit sobre aquest tema poden arribar a asfixiar al pobre lector. Pregar pels morts és una acció que ja està inclosa a la versió grega de la Bíblia, en concret en el Segon Llibre dels Macabeus (2Ma 12, 42-45), per tant el tema és molt antic, no és un invent medieval. L’Església, ja des de l’Antiguitat, ha insistit molt en l’oració pels difunts, fins al punt que s’ha convertit en una obra de misericòrdia.

El fonament és senzill… Déu és misericordiós, però també és just. Déu no tolera ni la injustícia, ni la maldat, i d’això parlen abundantment les Sagrades Escriptures. L’injust no pot heretar el regne del cel, dirà sant Pau (1Co 6,9). Quan cometem una mala acció, tenim l’opció d’esmenar l’error mentre estem vius… però, i si morim deixant enrere greuges greus contra Déu i contra els homes? Qui representa que ha de fer justícia? Els més radicals poden dir que, si el mort era una mala persona, que vagi a l’Infern i punt, però… i si només va ser un error?, i si realment una vida de bones obres queda ofuscada per una mala ratxa? Déu ho castigarà? Uns altres, en canvi, diran que Déu és sempre misericordiós, que sap millor que ningú com és el nostre cor, i que sempre oblida els pecats quan li demanem perdó. Però llavors, què passa amb les víctimes que pugui haver deixat la nostra falta? La Bíblia ens diu que Déu farà justícia al desvalgut i al pobre i actuarà contra el malvat. Si Déu sempre ho perdona tot, i la seva misericòrdia és infinita, no ens estarà malcriant? Quin motiu hi ha per a no portar una vida de disbauxa, i a l’últim moment penedir-se, confessar-se i demanar perdó? Cal no oblidar que si la misericòrdia amb el pecador no defensa la dignitat de la seva víctima, ja no és misericòrdia, és encobriment, i això també està malament.

Ànimes dolorosos sentiments. Mataró.

Per a resumir aquesta delicada qüestió… ningú sap amb certesa com Déu administra la seva justícia. És un misteri per a l’home, ja que la seva justícia no és la nostra, i és molt cert que l’amor diví és un element que pot (i deu) trastocar la nostra mentalitat capgrossa i quadrada. Però l’Església ha intuït que el procés de purificació de l’ànima no acaba amb la mort si tens comptes pendents amb Déu. Per això es va plantejar el Purgatori com un camí de purificació per a aquella ànima que no té pecats suficients com per a guanyar-se la seva condemnació eterna, però no està encara preparada per a entrar a la presència de Déu. Com és aquest camí? Ni idea. Si algú ho experimenta, que torni i m’ho expliqui.

El problema del Purgatori és que té mala fama per culpa de les revoltes protestants del segle XVI. A causa dels abusos dels administradors dels diners dels difunts (clergues que van arruïnar la reputació de més d’una església) es va arribar a la conclusió que el Purgatori va ser un invent dels catòlics per a treure els diners als creients incauts i babaus. Fins i tot avui dia hi ha molts fidels i sacerdots catòlics que neguen la seva existència, i ho consideren tot una rondalla. Però aquesta anàlisi, simplista es miri com es miri, no anul·la la complexitat de la justícia de Déu que he descrit més amunt. El Catecisme ho planteja de manera que insisteix, no en el càstig, sinó en el premi de la glòria, posant l’accent en el camí de purificació que realitza l’ànima després de la seva mort a fi d’obtenir la santedat necessària per a entrar en l’alegria del cel (CIC 1030).

Les Confraries de les Ànimes tenien totes una funció molt important, que era pregar pels homes fins i tot quan els seus ossos estiguessin ja fora de la llum del sol. Avui dia ja gairebé no queden associacions d’aquestes, però això no impedeix que cadascú de nosaltres, segons el seu propi sentiment i la seva disponibilitat, preguem pels que ja s’han anat, perquè, en cas que deguessin alguns cafès en el bar, això no sigui excusa per no a gaudir de la vida eterna.