Fer el Pessebre com Déu mana

 

Xavier Alarcon i Campdepadrós

S’apropen les festes nadalenques, i en aquest any, marcat per la pandèmia i les comunicacions telemàtiques, segur que s’enviaran milers i milers de fotos amb pessebres i imatges del naixement de Jesús. S’escriuran poemes, comentaris per animar-nos, pregàries per demanar salut i bona sort, i moltes peticions amb imatges del Diví Infant. Segurament moltes d’aquestes peticions benintencionades ni tan sols ens vindran de gent cristiana, però és igual, perquè en aquests dies tots volem desitjar bona sort als nostres éssers estimats.

És temps de fer el Pessebre. Una tradició molt nostrada i molt bonica, que va néixer a la Itàlia del segle XIII, quan sant Francesc corria pel món predicant la pobresa, la humilitat i la caritat amb tots. Catalunya fou dels primers llocs de les Espanyes on es van fer pessebres, de manera que gairebé a cada casa n’hi havia un. Això va generar una grandíssima tradició que desembocaria, als segles XVIII i XIX, en la fundació del Mercat de Santa Llúcia.

És temps de fer el Pessebre… però, ¿algun cop ens hem plantejat si el fem correctament?

Amb aquestes línies, i sempre des de la humilitat, voldria donar-vos alguns consells que crec que us seran útils per fer el Pessebre, i no parlo de si comprar molsa natural o artificial, o de com col·locar les imatges dels reis mags, sinó de com viure aquesta experiència de manera més cristiana, més espiritual, de forma més plena i rica.

En primer lloc, hem de tenir una cosa molt clara. El Pessebre és la representació del naixement de Jesús, de l’entrada de Déu enmig de la condició humana. Per als cristians autèntics significa que aquesta imatge del Nen és una imatge sagrada, perquè representa a Déu mateix. És una imatge divina i, als ulls de la fe, està al mateix nivell que una imatge d’una església. De fet el llibre del bendicional té formularis per a beneir imatges del Pessebre, com a imatges sagrades que són. Amb això vull dir que hem de donar importància a les pròpies imatges. Que no siguin lletges, o vulgars, o fetes de materials que es prestin a burla. Les imatges del Pessebre, encara que siguin humils, han de ser fetes o comprades amb amor i respecte.

En segon lloc, el Pessebre no ha de ser una decoració nadalenca més. Si posem el Pessebre al mateix nivell que l’arbre de Nadal, els llums, els mitjons vermells de la xemeneia o el Parenoel  del balcó… és que no el valorem prou; si pensem en el Pessebre com si fos un complement més de les festes, el convertirem en una decoració freda, sense vida, fàcilment prescindible. El Pessebre ha de ser la nostra decoració més important de Nadal, perquè no tan sols ha de decorar la nostra casa, sinó també la nostra fe i el nostre cor. No el vulgaritzem.

En tercer lloc, el Pessebre mai ha de fer-se amb presses. Mai. Si hem de fer-ho corrents perquè vénen visites o perquè l’àvia no s’enfadi, no el valorem prou, estem fent teatre. El Pessebre ha de fer-se amb pausa. Sé que en aquests temps que corren la gent no té la calma necessària per fer pessebres, i és una pena. Fem un esforç. Dediquem-li un temps, reservem un moment per al Pessebre, perquè veureu que en sortirem guanyant tots.

En quart lloc, el Pessebre és un acte comunitari, per fer en família, i és igual quin tipus de família tinguem, perquè el missatge del Pessebre val igual per a nens i ancians, homes i dones, alts i baixos, bruns o rossos. Per als nens, òbviament, fer el Pessebre és una festa. Però alhora pot convertir-se en un activitat catequètica de primer ordre, en la qual els avis puguin ensenyar als néts la història sagrada. D’aquesta manera els nens aprenen de manera plàstica, i s’asseguren un vincle afectiu i emocional amb el seu entorn familiar en aquestes dates. Jo mateix en sóc la prova d’això. Quan era molt petit m’emocionava quan anàvem amb el meu pare i el meu avi a la muntanya a recollir la molsa per al terra, branques de pi, farigola i romaní per fer els arbres, alguna pedra per fer les muntanyes... Era tota una excursió familiar i una experiència il·lusionant.

Després, a la casa, deixem que sigui el nen qui dirigeixi el muntatge, amb la supervisió i la capacitat dels grans per fer-li entendre la importància del que fa. Hem d’anar amb compte, però, en deixar que els nens s’ho prenguin com un joc, perquè en realitat no ho és. Si permetem que els nens posin les seves joguines, ho personalitzin al seu gust, i es perdi el sentit del que succeeix a l’escena, estarem fent un mal servei a la catequesi dels nostres petits, i no donarem la importància deguda a allò que el Pessebre representa.

Si vivim sols o ja som grans, no passa res. El Pessebre pot fer-se igualment, però mentre el fem hem de tenir molt present els nostres éssers estimats, familiars i amics i pregar per ells. Si us falta motivació, feu el Pessebre pensant que aquest acte ens agermana amb les altres cases, amb els nostres veïns, amb els altres cristians de la nostra confraria o comunitat, amb els altres membres d’aquesta gran família que és l’Església. Perquè tots som fills de Déu, del Déu que representem sota la humil forma d’un nadó.

En cinquè lloc, el Pessebre pot i ha de convertir-se en una pregària. Seria molt útil que, el dia en què el fem, llegíssim abans els evangelis de la infantesa, que són els dos primers capítols dels evangelis de sant Mateu i sant Lluc. Seria molt bonic poder llegir-los en veu alta davant de la família, perquè són curtets i no molesten. Això ens donarà la inspiració necessària per a fer el Pessebre amb fidelitat a l’Evangeli. També seria bonic poder fer una pregària després d’haver-lo fet. No importa si decidim posar la imatge del Nen el mateix dia de Nadal, o bé abans… reseu un parenostre tot just abans de posar-lo. També reseu un avemaria abans de posar la imatge de la Mare de Déu, demanant-li per les vostres intencions. No us imagineu el que tranquil·litza.

Finalment, el Pessebre ha de ser un element que il·lumini i guií la nostra llar el temps en què estigui muntat. Que tingui una il·luminació adequada, que faci gairebé com de llum permanent. Quan entrem a la casa hem d’adonar-nos-en que el Pessebre hi és, i hem d’intentar comportar-nos adequadament. Que la imatge del Pessebre ens recordi que les dates que celebrem són dates d’esperança, de la il·lusió de saber que Déu va néixer a la terra, enmig de la misèria humana, per salvar-nos de les nostres febleses, flaqueses i pecats. No importa la pobresa que tinguis, no importa si t’han humiliat o calumniat, no importa ser un desterrat i viure en una cova o al carrer. Déu ha nascut també per a tu, ha nascut per a tots. Si hem entès això, fer el Pessebre haurà complert la seva missió.

Desitjo i espero que feu el Pessebre com Déu mana.