El Sentit Original dels “Tres Tombs” y la Festa de Sant Antoni Abat

Xavier Alarcon i Campdepadrós

 La pandèmia està esgotant les il·lusions, la paciència i l’economia de molts de nosaltres. No és bona època per als espectacles, el folklore i les tradicions, i més encara després de saber que aquest any 2021 (excepte miracle d’última hora) tampoc hi haurà processons públiques de Setmana Santa. La falta de treball és una cosa que ens hauria de preocupar a tots, i a causa d’això vull parlar de les festes de sant Antoni Abat i de la benedicció dels animals que, com a mínim a Catalunya, era una tradició d’obligat compliment. 

Alguns em preguntareu què té a veure la gimnàsia amb la magnèsia, o el que és el mateix, què té a veure el folklore dels “Tres Tombs” amb l’atur i la crisi laboral, i jo us diré que, ara mateix res, però antigament tenia molt a veure. M’explicaré.

Els “Tres Tombs” era una festa molt arrelada en el calendari festiu català, i s’havien fundat multitud de Germandats per a la seva celebració. 

L’objectiu era organitzar les comitives de persones que portaven els seus animals de càrrega perquè el sacerdot de l’indret pogués beneir les bèsties i demanar a Déu per la seva salut.

Quan nosaltres érem petits, vam arribar a conèixer uns Tres Tombs una mica decadents, mostra d’un passat rural i agrícola més o menys gloriós, en el qual encara es veien bastants animals de càrrega, però que començaven a ser escadussers.

Els “Tres Tombs” d’ara, especialment els de les ciutats, no són més que una corrua burgesa de pares de família que acudeixen amb els seus nens a beneir la gàbia del hàmster, el chiguagua amb el llacet, la gata repentinada o el periquito de l’Espanyol. Tot això davant l’atònita mirada d’un sacerdot que beneeix qualsevol bèstia que se li presenti per davant, sense saber ni tan sols per què ho fa. Un espectacle que horroritzaria als que van instituir la festivitat, i que, en una certa manera, va en contra del seu sentit original.

Anem a pams, començant per parlar de sant Antoni Abat. Era un sant nascut a cavall del segle III i IV d.C. a l’Egipte de l’època romana. Personatge ric i amb influència, va renunciar a tot i es va fer ermità, sent considerat per això com el “pare de monjos i anacoretes”. 

Ell va viure les persecucions anticristianes de Dioclecià, donant consol i suport a tot el que se li acostava; amb la seva fe va enfortir la fe de molts, en un moment molt delicat per al cristianisme. 

La seva relació amb els animals no queda del tot clara, ja que abunden moltíssimes llegendes que no tenen res a veure amb la realitat. Se’l representa amb un porquet al costat perquè el porc simbolitzava allò bestial i allò impur, donant a entendre que Antoni va poder sotmetre les passions que tant el varen turmentar en la seva vida. Sant Antoni era advocat contra els herpes i les erupcions cutànies (anomenades a vegades “foc de sant Antoni”), precisament per això, per la seva lluita contra les temptacions.

A l’edat mitjana es varen fundar ordes religiosos sota el seu nom i ampara, bàsicament els Antonians i els Hospitalaris, dedicats a guarir aquest tipus de malalties infeccioses. A Barcelona els Antonians van fundar un convent al segle XV a la ronda de Sant Antoni. A França se sap que criaven porcs per poder, amb la seva venda, mantenir-se i ajudar als necessitats. 

La qüestió és que, segurament, Antoni no va veure mai un porc al seu costat, però en la ment popular dels devots va quedar gravat el simpàtic porquet juganer al seu costat. L’edat mitjana el va consagrar com a un dels patrons dels animals, juntament amb sant Francesc d’Assís. Encara que, per ser exactes, sant Antoni és patró dels animals de treball, és a dir d’aquells animals que eren necessaris perquè l’ésser humà pogués treballar i guanyar el sou per a la seva família. Hem de veure en aquest dia una espècie de precursor cristià del dia del treball, versió animalesca.

 I aquí és on volia jo arribar. Els animals com a eina necessària per a la vida de l’home. Hem de fer l’esforç d’imaginar que, fins a l’any 1848, a la península ibèrica no va haver-hi cap tren (molt menys, doncs, cotxes, autobusos, metros o similars) i l’única manera que transportar alguna cosa o a algú era amb animals de càrrega (cavalls, egües, muls, rucs…). Els animals eren indispensables per a la vida laboral, fins al punt que perdre un animal de càrrega podia significar la ruïna d’una petita empresa familiar i haver de tancar un negoci (ens sona això?). Criar a un cavall era una cosa cara, però indispensable, i tothom que podia en tenia un per al cultiu o per al transport. Per això la gent beneïa als animals i demanava a Déu que els enfortís, ja que la subsistència d’una família depenia, en part, de la bona salut dels seus animals.

 D’aquí el naixement de les cavalcades d’animals de càrrega de sant Antoni Abad, anomenades “Tres Tombs” per les piruetes que feien els cavalls més ensinistrats abans de la seva benedicció, que servien com a entreteniment. 

És curiós repassar el bendicional d’animals del Ritual Romà, perquè ens dóna algunes pistes del sentit de la nostra festa. La pregària final diu així: Oh, Déu, autor i donador de tots els béns, que heu fet que també els animals serveixin d’ajuda a l’home en les seves necessitats i en el seu treball, us demanem per intercessió de sant Antoni, que utilitzem degudament aquests éssers, necessaris per a la nostra subsistència. Per Jesucrist, Senyor nostre. Amén.

 L’animal com a element necessari del treball… i per això part de l’economia de la família. És a dir, no es beneeixen als animals pel fet de ser animals, sinó perquè són necessaris per a la nostra vida. 

Això és important per a trobar el sentit profund a la festa de sant Antoni Abat. No és una festa de la naturalesa, no és una festa de la Mare Terra, on totes les criatures ens unim en una fraternitat natural. No beneïm el caniche o el lloro perquè visqui molts anys; aquesta idea, a part d’anticristiana, és una carrincloneria. 

Sant Antoni Abat no és la festa de les mascotes. El que demanem a Déu amb la benedicció dels animals és que tingui a bé concedir-nos una ajuda en el nostre treball, en la nostra existència, per a poder tenir una qualitat de vida millor, i així poder continuar donant-li gràcies i poder treballar pel seu regne d’amor i pau. 

Avui dia ja gairebé no necessitem animals per treballar. Això va quedar com una relíquia del passat, però és important recordar que no ens valem només de les nostres capacitats per poder treballar amb èxit. Necessitem d’infraestructures, de transports públics, de carreteres i ponts per recórrer la naturalesa sense perill. Necessitem camions per carregar el menjar i transportar-lo, i tractors per conrear la terra. I en canvi aquests instruments no tenen lloc en el bendicional i molt menys una festa en el calendari. Ara, amb la pandèmia, hem tornat a ser conscients que la llibertat no és suficient per anar on es vulgui, també necessitem d’alguna cosa que ens porti, i aquesta cosa té unes despeses i necessita un manteniment. La benzina és cara… això ho sabem tots, i quan tenim un accident de cotxe i l’assegurança no arriba, o no passem la ITV, ens és un trauma econòmic i a vegades familiar. Si entenem això entendrem perquè els nostres avantpassats demanaven a Déu per la bona salut dels animals. No ho feien per “batejar” el cobaia o el buldog francès, sinó per poder garantir la seva supervivència com a família.

Feliç dia de sant Antoni Abat!, que més que patró dels animals, és patró dels recursos laborals amb vida pròpia (i alguna puça).