La Mare de Déu va patir dolors en el Part?

 

Xavier Alarcon i Campdepadrós

Passats els dies més importants del Nadal, en els quals celebrem que Déu va voler ser un home i viure entre nosaltres, el calendari litúrgic ens va proporcionant festes per recordar alguns moments de la infantesa d’aquest Déu fet home. La primera d’elles és la Sagrada Família, que se celebra el diumenge següent a Nadal. Després ve la festa del dia 1 de gener, la festa de Santa María, mare de Déu, que recorda la importància de la Verge i de la seva maternitat perquè el pla de salvació de Déu es dugués a terme. Antigament també es recordava en aquest dia la Circumcisió de Jesús i el moment en què se li va imposar el seu nom “Yeshua” (Déu salva), que significa el mateix que Emmanuel (Déu està amb nosaltres).

No pensava pas comentar res sobre aquesta festivitat, però va arribar al meu whatsapp la notícia que el PSOE de València havia felicitat el Nadal amb una imatge del part de la Mare de Déu, mostrant una Maria cridant de dolor mentre dóna a llum Jesús, i es veu de manera explícita com el Nen surt del si matern. La imatge en si és agressiva, i precisament els seus autors argumenten la seva postura dient que estaven farts que l’Església volgués dissimular, falsejar o ensucrar el que era un simple part, amb tot el que suposa per a la dona un moment tan crucial i dolorós.

Independentment de la dosi de provocació política i cultural que té la “felicitació”, la veritat és que em va servir per escriure aquest text i reflexionar una mica sobre què va significar el part de Santa María, si realment va patir, i exposar què s’ha dit i opinat sobre aquest tema. De pas, em faria molt feliç poder enfortir una mica més els arguments de la nostra maltractada fe catòlica. Voldria fer una reflexió una mica serena, ja que de seguida van saltar els hooligans de cada bàndol a defensar amb ungles i dents les seves posicions, no pas amb la intenció de reflexionar o dialogar, sinó d’imposar de manera agressiva i dogmàtica la seva postura, a vegades sense ni tan sols plantejar-se si els seus arguments eren vàlids o eren ximpleries.

Repassant els enormes i variats mons d’Internet, els portals catòlics s’omplen la boca amb cites de la Bíblia i dels Sants antics per justificar que Santa María no va sofrir dolors, provocant en el públic ateu o agnòstic una certa burla i ganyotes, ja que… què en sabien, els sants, de medicina i què en sap, la Bíblia, de ginecologia?, i el més important de tot… qui va estar present en el part de María per fer-ne crònica d’aquell moment? Per a la gent més crítica, intentar argumentar l’absència de dolor del part en María en base a reflexions teològiques, escrites totes per homes vells, té el mateix valor que intentar operar a cor obert seguint un manual de poesia amorosa. Les opinions de sant Jeroni, sant Agustí o sant Tomàs apareixen ridícules per ser velles i no tenir experiència en la matèria. I la veritat és que… estan en el seu dret de dubtar. Els catòlics no podem exigir a la gent normal que cregui en un fet aparentment absurd simplement perquè ho diu la nostra religió i punt, només perquè ho diu un llibre vell de fa dos mil anys.

Si m’ho permeteu, voldria abordar la maternitat de María no com la crònica d’un part humà, sinó com si parlés d’una operació quirúrgica total, duta a terme per Déu mateix, per extirpar el pecat de la nostra naturalesa i poder divinitzar-la. El que acabo de dir és una frase densa, per tant intentaré explicar-me fins on el misteri m’ho permeti, ja que no estic en condicions que m’excomuniquin per heretge, em moriria de l’esglai!

La nostra fe ens diu que Jesús és perfecte Déu i perfecte home. Aquesta definició tan complicada va portar segles i segles de disputes teològiques, que el Concili de Nicea només va poder “posar-hi pegats”, ja que mai van acabar, i segueixen fins a l’actualitat. Els cristians, que venim del judaisme, no podem entendre amb facilitat que un Déu totpoderós i creador, ser espiritual i etern que estava fora del món, pogués formar part d’aquest mateix món material. Com poder explicar que Jesús era un home real i històric, però alhora explicar que venia del “Pare” no com una criatura més, si no que Jesús mateix procedia directament de l’essència divina. Aquest misteri d’assumir que Déu omnipotent va poder ser alhora un home mortal és el gran escàndol que encara avui enfurisma als ateus i espanta als agnòstics.

Doncs bé, Jesús va néixer home, igual en tot a nosaltres… excepte en el pecat… Ai, el pecat! Això que ningú té però que tots practiquem… El pecat es pot definir com l’acció i la voluntat de fer el mal, un mal real, concret i objectiu, sabent que s’obra de manera conscient i que aquest acte tindrà conseqüències negatives. Jo prefereixo camuflar-ho una mica dient que el pecat és la tendència natural de l’ésser humà a voler viure una vida més animal que no pas divina, simplement perquè som animals i ens agrada ser-ho i no volem renunciar a aquesta animalitat per aconseguir una existència més angèlica, ja sigui per mandra, per por, o per considerar-la un somni o un impossible. Les conseqüències del pecat ens les explica el Gènesi en forma de poema: en primer lloc el pecat produeix vergonya i por, després provoca mentida i genera odi mutu, i acaba per provocar dolor i mort.

Doncs bé… Déu va voler construir una humanitat nova sobre la base d’un model nou, un model “original”, que ja no serien Adam i Eva, sinó el mateix Jesús i la seva mare María. És per això que mare i fill no tenien pecat en el seu interior. Aquesta és la segona prova per a les ments científiques d’avui dia… què significa que en un cos no hagi pecat? En què es diferenciaven Jesús i María de la resta de persones? En l’ADN? En la qualitat de les seves neurones? En la seva vida saludable?... La veritat és que no se sap…. Encara que tothom digui que Jesús i María eren homes normals com els altres, ningú ha pogut mai estudiar i analitzar un cos sense pecat. Els dos únics éssers humans que no tenien pecat estan avui dia en el cel, per la qual cosa els científics s’han quedat sense subjectes de proves.

El pecat provoca dolor… i un dolor estructural. Per això la Bíblia insistia tant que els dolors del part eren fruit de la desobediència d’Eva, ja que poques situacions biològiques hi ha tan estranyes com un part, un acte bell que genera vida, natural i quotidià fins al punt en què tots en naixem d’un... però en canvi tan terriblement dolorós per la dona. De fet, avui dia encara costa explicar perquè el cos humà no ha evolucionat perquè hi hagi més absència de dolor i risc en el part.

La fe ens diu que Déu va voler concebre’s en María de manera extraordinària. Els evangelis parlen que Déu va cobrir María amb la seva ombra, sense parlar de sentiments ni sensacions. Que sapiguem, no va haver-hi ni plaer ni dolor. De la mateixa manera, la fe ens diu que el naixement de Déu va ser extraordinari, ja que “Jesús va passar fent el bé” i va començar per respectar el cos de la seva pròpia mare, de manera que la integritat del seu si no es va esquinçar o va ressentir. Els cossos sense pecat és el que tenen… fan les coses sense dolor, i la virginitat de María no és només una carrincloneria, és la prova que Déu no la “va utilitzar” per néixer, sinó que la va estimar fins al punt de construir en ella una naturalesa sense pecat, una naturalesa nova. I aquesta és l’última prova per a aquells que no són cristians de debò.

La idea que la naturalesa humana està marcada i ressentida pel pecat és un pensament que repugna al món modern, ja que consideren que l’home actual és normal, i no ha de canviar o millorar en res. Imaginar una naturalesa humana millorada o diferent els hi sembla un absurd i una estupidesa, i més si això ho diuen capellans i monges. Per als homes del segle XXI la naturalesa és sàvia i no necessita Déu que la millori; l’evolució biològica no es regeix per patrons divins. Per això no suporten la idea que Déu pugui fer les coses diferents, que Déu pogués néixer sense provocar dolor en la seva mare, que María fos diferent a qualsevol altra dona. Per al món modern l’exclusivitat molesta, ja que tots volem ser iguals: igual de rics, igual de llestos, igual de guapos… per això, davant del dubte de si Déu va poder actuar de diferent manera en María, la resposta instintiva és NO! Si jo vaig néixer amb dolor, María també va donar a llum amb dolor. I punt. És igual de dogmàtic això, que dir el contrari.

El part de María és un misteri, però un misteri que ha d’animar-nos a creure que un dia nosaltres també viurem sense dolor, un dia en què els nostres cossos no tindran pecat. Per a nosaltres, aquest part sense dolor no és un absurd o una carrinclonada, sinó l’esperança que la nostra naturalesa humana està cridada a ser divina, i a comportar-se com a tal. Feliç festa de Santa María, mare de Déu!