La Confraria de Santa Àgata de la Capella Reial de Barcelona

Àgata mostrant les seves ferides

Xavier Alarcon i Campdepadrós

Els barcelonins que se senten orgullosos de ser-ho coneixen perfectament les quatre o cinc estampes més famoses de la Ciutat Comtal: que si la Sagrada Família, que si el Camp Nou, que si Plaça Catalunya, que si el Tibidabo, etc. Molts d’ells també saben reconèixer una postal de la Plaça del Rei, amb la seva característica escalinata semicircular a la cantonada, ja que és una de les estampes més típiques del Barri Gòtic i també una parada obligatòria dels ramats de turistes que solien visitar Barcelona. Aquesta plaça està delimitada per dues torres molt particulars; a un cantó el mirador del rei Martí, de l’antic Palau Real Major dels Reis d’Aragó, i a l’altre costat el campanar de la Capella de Santa Àgata. I d’aquesta capella vull parlar-vos avui, ja que el dia 5 de febrer es va celebrar la festa de Santa Àgata i s’hagués celebrat missa en ella. De la mateixa manera s’hauria beneït fruita i pa per a repartir entre les dones, ja que la santa en qüestió és la patrona de la dona.

Anem a pams. En primer lloc parlem una miqueta de la santa. Àgata era una jove cristiana veïna  de Catània, una localitat de l’illa de Sicília. Va viure a la fi del segle III, i va ser víctima d’una de les últimes persecucions de cristians, la de l’emperador Deci, de l’any 251. Poc més se sap del cert sobre la noia, més enllà que va ser la patrona de la seva ciutat i un símbol per als cristians de l’illa. La narració del seu martiri conta que va ser torturada pels soldats romans a força de tallar-li els pits. D’aquí ve que fos invocada pels fidels com a advocada contra les malalties de pit, així com de la lactància (encara que ella fos verge) i de les dones en general. Per la seva intercessió es creu que es van aturar els danys d’una erupció del volcà Etna, en el cor de Sicília, per la qual cosa també se la invocava contra els incendis i el foc. A Catània es va construir una imponent basílica sobre el seu sepulcre, on encara es venera la major part de les seves relíquies.

La capella de Santa Àgata de Barcelona i la seva confraria

Per tots és sabut que Barcelona va ser la capital on residien els Comtes de Barcelona, família de la qual naixerien els Reis d’Aragó, València i Mallorca. Els reis vivien a l’antic palau comtal, ampliat successivament durant els segles XIII, XIV i XV, fins que al segle XVI la monarquia es traslladarà a Castella. Aquest palau tenia la seva pròpia capella, documentada ja l’any 1173, i dedicada a Santa Maria, que era on els reis assistien a missa i on se celebraven les cerimònies religioses de la Cort, com per exemple noces, batejos o predicacions quaresmals, a les quals sempre assistien oradors de primera categoria.

Martí l'Humà.

Al segle XIV, el rei Martí l’Humà desitjava crear una capella-reliquiari on guardar la col·lecció de relíquies que custodiava la família reial, a l’estil de la Sainte Chapelle de París. Tan gran era el seu interès que fins i tot va escriure, el 1398, una carta a Carles VI, rei de França, per informar-se sobre ella. El rei Martí desitjava que una congregació de religiosos es fes càrrec de la Capella Reial, per la qual cosa l’any 1408 va concedir la seva gestió a l’Ordre dels Pares Celestins (una branca dels benedictins), que va fundar un monestir a Barcelona, dient-se aquest “de les Santes Relíquies”. A la mort del rei Martí, però, la donació als Celestins es va revocar, passant la capella a estar sota els Pares Mercedaris, que exercien de capellans i la gestionaven en nom de la Casa Reial. La col·lecció de relíquies, però, va passar per qüestió d’herència a ser propietat de la reina vídua, María de Luna, i algunes d’elles es varen dispersar entre els altres palaus de la Corona. La capella es va anar decorant amb el temps, i va ser el conestable Pere de Portugal, el que va fer pintar, l’any 1464, el famós retaule de la Mare de Déu de l’Epifania, passant-se a conèixer la capella com a “Santa Maria dels Reis.”

Quan la Cort i els Reis se’n van anar a Castella al segle XVI, la capella va perdre la seva funció de capella dels reis, passant a dependre dels virreis i d’altres entitats cíviques i religioses de Barcelona. Va ser en aquest moment quan la capella es va començar a conèixer com de Santa Àgata, ja que dins de l’església, entrant a mà esquerra, hi havia la petita capelleta amb un altar dedicat a Santa Àgata, on havia estat l’antic reliquiari real, i on es guardava encara una relíquia d’ella, que estava exposada per a la veneració pública. La relíquia en qüestió era una pedra tacada en sang, que la tradició deia que estava als peus de la santa durant el seu martiri. Aquesta relíquia era de les més importants que guardava la capella, i va ser aconseguida pel rei Martí l'Humà, que en aquell moment també era rei de Sicília. Tanta va ser la devoció que va sentir el monarca que va fer de Santa Àgata protectora de la família reial.

Antiga capella de Santa Àgata. 

La devoció a Santa Àgata va entrar a Barcelona, doncs, de la mà del rei. Per això es va constituir a la seva capella, després de la mort del rei Martí, una confraria dedicada al culte de la santa i a la seva veneració. Aquesta confraria, fundada de manera informal al segle XV, l’any 1501 va demanar al papa Climent VIII indulgències per a aquells devots que es confessessin i combreguessin a la capella. Va ser l’11 de gener d’aquell mateix any 1501 quan es van establir oficialment els estatuts de la confraria, que es va dir de Santa Maria i Santa Àgata. La Confraria es va fer càrrec durant el segle XVI del culte a Santa Àgata, essent confirmada el 12 de febrer de 1533 per l’emperador Carles V (en tant que rei d’Aragó). La fundació de la Confraria va ser el motiu que va provocar el canvi de nom de la Capella Reial, que l’any 1601 va passar a denominar-se com “de Santa María i Santa Àgata”.

Els estatuts de la Confraria de Santa Àgata es resumeixen així: primer, que la confraria sigui mixta, de manera que qualsevol persona de bona voluntat pogui ser admesa, sense importar el seu estament o condició social, prèvia condició de pagar una quota d’entrada de “dotze diners”, i que cada any paguin de quota anual “sis diners”. Segon: cada any, passats dos diumenges de la festa de Santa Àgata, es triarà la junta de la Confraria, que es conformarà de tres persones, les quals tindran custòdia del llibre on es donen les altes i baixes dels confrares, i s’encarregaran de recaptar les quotes i almoines. Tercer: cada junta sortint rendirà comptes a la junta entrant, sota l’atenta supervisió del sacerdot capellà, que era un pare mercedari. Quart: la capella de la Verge dels Reis i Santa Àgata serà la seu de la confraria, i podran reunir-se en ella per al que considerin oportú, celebrant-hi juntes i reunions. Cinquè: la Confraria es farà càrrec de fer un retaule a la santa, i custodiar-lo i donar-li culte, així com proporcionar-se ornaments litúrgics necessaris. Sisè: la Confraria podrà contractar una persona per a ajudar a distribuir la comunió quan els fidels siguin molts. Setè: la Confraria pot tenir draps mortuoris propis per a celebrar els enterraments dels seus membres, així com celebrar-los en la capella amb els candelers que faci falta. Vuitè: els administradors podran percebre herències testamentàries i altres almoines deixades per altres vies.

Retaule de l'Epifania 

A principis del segle XVIII, el Palau Reial Major es va convertir en convent, però sembla que la capella de Santa Àgata va quedar com a capella a part, i va continuar fent les seves funcions de ‘manera independent. El Palau Real s'havia cedit a les Monges de Santa Clara, que van instal·lar allí el seu convent. Aquest canvi es va deure al fet que el rei Felip V va construir la Ciutadella arrasant part del barri de la Ribera, i el convent de Santa Clara es trobava just al mig, per la qual cosa Felip V va autoritzar a donar l’antic Palau, llavors buit, com a compensació. Les monges van acabar les reformes l’any 1724, convertint l’antic Saló reial del Tinell en l’església de Santa Clara.

En començar el segle XIX la Confraria de Santa Àgata, que depenia d’un sacerdot mercedari, es va traslladar al convent de la Mercè, com constaten uns goigs de l’any 1820, suposo que per l’abandó que a poc a poc anava tenint l’antiga capella real. S’ha d’interpretar que s’emportarien amb ells les seves pertinences i també la relíquia de la pedra. Segons afirma Joan Amades, la Confraria de Santa Àgata es traslladaria una última vegada a la veïna parròquia de Sant Jaume, ja que els Mercedaris van ser expulsats l’any 1823, durant el Trienni Liberal. Allí la Confraria va continuar existint fins a finals del segle XIX, on es perd la pista de la Confraria, de la relíquia i del seu altar.

Amb la Desamortització de Mendizabal de 1835 l’antic Palau Reial va deixar de ser convent i es va expropiar, i l’expropiació va incloure també la Capella de Santa Àgata, com a part del conjunt antic. L’antiga Capella Reial es va posar a la venda en subhasta pública l’any 1844, i el Govern Provincial va pensar fins i tot a derruir-la. Va ser llavors quan l’Ajuntament de Barcelona va intervenir d’urgència abans que fos demolida. Mentre es pensava en quin ús podria tenir, l’edifici va ser utilitzat com a impremta d’un diari, com a teatre, com a magatzem de fustes, fins i tot el van ocupar els escultors Vallmitjana per establir allí el seu taller, tal i com indiquen Antoni de Bofarull en la seva Guia de 1855 i Víctor Balaguer el 1866. Tot i que una de les idees que més circulaven era la de fer de Santa Àgata un panteó de catalans il·lustres, al final la capella es va restaurar, seguint els criteris d’Elies Rogent, i es va convertir en un Museu d’Art i Arqueologia, que va obrir al públic l’any 1879. Ja al segle XX, la capella es va convertir en sala de conferències. Malgrat tot, encara avui dia, durant la festa de Santa Àgata continua exercint de capella, ja que la van dotar d’un altar consagrat.

Els panets de Santa Àgata

La devoció a Santa Àgata es donava sobretot entre les dones, i per això era invocada per elles contra les malalties de pit. S’explica una anècdota antiga sobre això. A finals del segle XIX, poc després de fundar-se el Museu d’Art, el vigilant del museu es va trobar un dia amb una dona agenollada davant l’antiga capella de la santa, convertida en dipòsit d’escultura, amb dos ciris a la mà, enmig d’altres imatges, sarcòfags i altres peces d’art. Ell li va preguntar què feia, i ella li va respondre que si aquella imatge era la de la santa que protegia del mal de pits, ja que la necessitava urgentment.

La protecció de Santa Àgata sobre el mal de pit va donar origen a un curiós costum, el de beneir pans amb forma de pits de dona, que són beneïts el dia 5 de febrer i repartits entre les fèmines, amb l’esperança que, en menjar-los, aquestes s’enforteixin i evitin l’odiós mal. El folklorista Joan Amades explica que els panets amb forma de pit ja existien des de la fundació de la confraria, i que era costum que els esposos els regalessin a les seves dones. Les dones joves se’ls menjaven remullats en llet, ja que confiaven en la intercessió de la santa per facilitar una bona lactància i alimentar als seus fills.

Aquí haig d’introduir una anècdota personal meva. Jo vaig ser durant un temps escolà a la missa de Santa Àgata de Barcelona, ja que la persona encarregada d’organitzar la missa, el Sr. Joan Rosàs i Reverté, era alt funcionari de la Generalitat i també prior de la Congregació dels Dolors de Badalona. La Congregació dels Dolors de Badalona es va encarregar durant uns quants anys d’organitzar la festa, buscar el sacerdot i beneir els panets per a les dones, i jo vaig col·laborar amb ells. Creieu-me quan us dic que la cua per recollir els pans era inacabable, i costava molt aconseguir-ne un per a la meva mare. En els últims anys es fa càrrec de la missa l’entitat de dones “Grup Àgata” contra el càncer de mama, que s’han convertit en una mena de successora espiritual de la Confraria, ja que donen sentit a la seva missió original.

Bibliografia

—Joan Amades i Gelats, Costumari català. Vol III. El curs de l’any. Febrer i març, Barcelona: Salvat, 1986.

—Víctor Balaguer i Cirera, Las Calles de Barcelona. Vol. II., Barcelona: Establecimiento de Salvador Manero, 1866.

—Bonaventura Bassegoda i Amigó, La Real Capilla de Santa Águeda del palacio de los Reyes de Aragón, en Barcelona. Notas histórico-críticas, Barcelona: Tipografía A. C. de F. Giró, 1895.

—Antonio de Bofarull y Broca, Guia Cicerone de Barcelona, Barcelona: Imprenta Hispana de la V. Castaños, 1855.

—Manuel de Bofarull y de Sartorio, Gremios y cofradías de la antigua Corona de Aragón, Barcelona: Imprenta del Archivo de la Corona de Aragón, 1876.

—Catalina Martín Lloris, Las reliquias de la Capilla real en la Corona de Aragón y el Santo Cáliz de la Catedral de Valencia (1396-1458) [tesi doctoral], Universitat de València, 2010.

—Andrés Avelino Pi y Arimón, Barcelona antigua y moderna, o descripción de e historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días, Volum I, Barcelona: Imprenta y Librería politécnica de Tomás Gorchs, 1854.