Xavier Alarcon i Campdepadrós
Ja aviso, per endavant, que aquest article no agradarà tothom, especialment als vestidors, perquè parlaré d’un tema que és aparentment sagrat i tabú, i ningú ho qüestiona perquè gairebé ningú hi pensa en això. Li passa una mica com a l’aire, tots vivim enmig d’ell, però precisament per això ja ningú s’enrecorda que el necessita per respirar i viure, i només el trobem a faltar quan l’ambient està ple de fum o enrarit.
Em plantejo la idea de si paga la pena vestir les imatges de Setmana Santa com ho fem. ¿Us heu preguntat alguna vegada per què hem de vestir les imatges com les vestim? ¿Qui decideix com vestir-les i quines regles s'usen per a decorar-les? ¿Gastar tants diners en robes i joies val la pena? ¿Us heu plantejat si això està malament o està bé?, si és una obligació o és un caprici? ¿És obligatori que siguin vestidors professionals els qui ho facin, quedant els altres mortals expulsats de tot el que envolta el món de les imatges? ¿Paga la pena convertir la imatge religiosa en un aparador de moda i de bellesa en comptes de recordar-nos els rostres d’aquells (Jesús i María) que són els únics que ens poden salvar del pecat, de la mort i de l’infern? O, simplement perquè sempre s’ha fet així, representa que és una tradició i no es pot canviar. Però jo em plantejo… realment sempre s’ha fet així? Obro aquest fil per plantejar un tema que em preocupa des de fa algun temps, perquè veig com una dinàmica negativa i perjudicial es va instal·lant a poc a poc en les nostres confraries i germandats, i ningú fa gairebé res per a evitar-ho perquè representa que és un tema sobre el qual no es pot parlar ni comentar.
En la nostra benvolguda Espanya pràcticament totes les confraries i germandats es fundaren al voltant d’imatges que ja existien amb antelació. És molt habitual que existís abans la imatge de María o de Jesús que la pròpia confraria, i hi ha infinitat de casos d’aquest estil repartits per tota la geografia espanyola. Alerta! Ja que no sempre va anar així: les confraries medievals d’ajuda mútua, els gremis, les confraries del Santíssim Sagrament, les confraries dominiques del rosari, les confraries de les ànimes, els terciaris dels ordes religiosos (franciscans, servites, agustins…) i moltes altres associacions piadoses van néixer amb l’objectiu de reunir-se, de pregar i desenvolupar una obra social i benèfica… i no tenien imatges pròpies. Però amb el temps va arribar un moment en què gairebé totes les confraries i germandats es funden amb l’objectiu de donar veneració a una imatge de Jesús o de María, i tot el sentit de l’existència d’aquesta confraria passa per relacionar-se amb aquesta imatge.
Això, de per si, no és pas dolent. Cadascú pot reunir-se per al que vulgui, per jugar a la petanca, pescar amb canya o fer boixets, i tot estarà ben fet si es fa amb bona intenció i es compleixen els manaments de la llei de Déu i es procura seguir les normes de la convivència. Donar culte a una imatge no és dolent (culte de doulia i hiperdoulia, és clar, ja que culte de latria només està reservat a Déu mateix, i tractar a una imatge com a Déu seria reconèixer-nos com a idòlatres i pagans i ens guanyaríem la ira del mateix Déu, que ens castigaria i ens condemnaria per insultar-lo).
Però el problema està, segons el meu humil punt de vista, quan la imatge i sobretot la “imatge de la imatge” es converteix en una obsessió que fa mal als de casa i als forans. No és rar veure en aquests dies milers i milers de fotos en les xarxes socials amb imatges de Setmana Santa, al seu torn amb milers i milers de likes. Però també és molt comú llegir comparacions estètiques amb altres imatges i no poques vegades amb grans menyspreus per aquelles que no són del gust del comentador. Moltes vegades les xarxes socials dels nostres confrares més joves semblen més aviat una passarel·la de models que no la representació d’una fe i una religió. Veure imatges vestides s’ha convertit en un passatemps frívol, de manera que, per a molts joves, la Setmana Santa s’ha convertit en esbrinar quina Verge és més maca i quina va més ben vestida. En canvi m’horroritza comprovar que gairebé cap d’aquests joves sap ni tan sols en quin dia de l’any celebrem el naixement de Maria o quines paraules li va dir a Jesús quan aquest era petit. Comprovo amb tristesa que vestir imatges s’ha convertit en una competició de moda, a vegades deslleial, que ja no té res de cristià. I molta culpa d’això la tenen els vestidors professionals (o aquells que diuen ser vestidors, però que en el millor dels casos vesteixen nines grans).
Déu va ser molt intel·ligent quan va prohibir als jueus fer imatges. El salm 115 ho diu clar: Els ídols dels pagans són plata i or, obra d’homes i res més. Tenen boca, però no parlen; tenen ulls, però no veuen. I encara el Càntic d'Isaïes és més dur quan diu que: No saben res aquests que imploren déus que no salven i porten en processó ídols de fusta. Això ho va dir perquè sabia que la gent té una tendència natural a entretenir-se amb les imatges i amb coses petites que distreuen del que és important, en comptes de pregar a Déu i preocupar-se pels més necessitats. Inicialment per això els cristians odiàvem les imatges, perquè la nostra fe creu només en Déu, que és més gran que tot el que un home pot representar amb fusta i roba i joies.
Amb això no vull que penseu que sóc un iconoclasta. Les imatges són una ajuda catequètica molt eficaç, un catalitzador de sentiments que ens ha de facilitar el fet de posar-nos a la presència de Déu, del veritable Déu, que no pot ser vist amb els ulls ni ser escoltat amb les oïdes. A vegades no tenim la ment prou clara com perquè la nostra fe sigui ferma, i necessitem un rostre físic que ens recordi que Jesús es va fer home precisament perquè el poguéssim veure i tocar… però Jesús no està present de carn i ossos en les imatges. La imatge no deixa de ser un simulacre, un record imperfecte… no és real. Si algú creu que una imatge de la Verge té la mateixa influència que la pròpia Verge no és un cristià, és un idòlatra i un pagà. Quan diem als nostres costalers i portants que porten sobre les seves espatlles a Jesús i a Maria... ¿no estem col·laborant en la incultura dels nostres confrares?... No els estemenganyant? Perquè Déu està Cel, la seva presència real està al sagrari i la seva veu està als evangelis... però no a les imatges.
Per això últim torno al tema principal del meu debat… val la pena obsessionar-se amb la roba d’un simulacre? No estem parlant de vestir una imatge de la Verge amb un mínim de dignitat, parlem de milers i milers d’euros invertits en coses que no ens porten a Déu sinó que ens porten a l’arrogància i a la frivolitat de competir i lluitar per tenir una imatge més ben vestida. Perquè siguem sincers… nosaltres volem que la nostra imatge de la Verge sigui bonica no per Ella, ja que Maria està al cel i no usa de les nostres miserables robes; la volem maca per poder fer-li fotos i presumir d’imatge vestida de qualitat davant de les altres confraries i germandats. I per això demanem a vestidors que inverteixin temps i diners a deixar-les al nostre gust.
És horrible comprovar com s’insulten en els nivells més quotidians de les nostres germandats (joves, bandes de música, membres del seguici…) perquè els vestidors fan un millor o pitjor treball amb una imatge en concret. Més encara quan l’art d'aquests vestidors és una cosa tan moderna, tan arbitraria i amb tan poc sentit comú que ens horroritzaria. Tingueu present que allò que anomenem "art de vestir imatges" té poc més de cent anys de vida, i molts vestidors només es guien pels seus gustos particulars. ¿Algú s’ha preocupat a esbrinar si els nostres vestidors són cristians? ¿Si donen un bon exemple a la comunitat, o només són dissenyadors de moda que donen prestigi i no importa si les seves formes o modals avergonyeixin o escandalitzin als qui no són confrares?¿O no ens importa mentre faci una “bona feina”? Però clar… ¿què és una bona feina? ¿Algú que no sigui “capillita” ho sap? Perquè per a gustos colors… ¿Ens creiem tot el que diuen els vestidors sense preguntar-nos si tenen raó o no? ¿Hem assumit que els vestidors són els únics que en saben i que poden imposar els seus gustos arbitraris? Els mals vestidors ho inunden tot amb el seu llenguatge tan barroc com buit i frívol, i molt allunyat del que ha de ser un cristià decent i coneixedor de l’evangeli. Pobre ignorant el que es cregui que existeix un “recollit Immaculada” “un tocat Puresa” o un simbolisme místic del color verd, perquè no només demostra que no sap res de fe, sinó que es deixa enganyar per qualsevol xarlatà que vol protagonisme a base de que les confraries ingènues paguin els seus capricis de robes.
I jo em faig unes últimes preguntes: ¿En quin moment ens hem equivocat com a món confrare, si per a nosaltres les imatges de Jesús i de María són trofeus mundans, en comptes de representar aquella mare davant la qual hem de plorar amb amargor la nostra arrogància, la nostra incompetència com a humans i la nostra misèria com a mals amics, familiars, companys o ciutadans? ¿En quin moment la Mare de Déu es va convertir en una influencer, de manera que necessita fotos a instragram i milers i milers de followers, en comptes de ser aquella que ha de consolar-nos quan una malaltia ens afligeix, o un accident ens arruïna la vida?
Plantegem-nos si
realment ens importa que les representacions de Déu es converteixin en ídols
pagans, de manera que enganyem la gent humil, pensant-se que les imatges són
objectes màgics que necessiten de rituals místics que només uns pocs “capillites”
coneixen. I sobretot rescatem les imatges per al que són: per al culte i la
veneració, no per a l’admiració frívola. Si davant una imatge de María tu no pregues
però en canvi sí que li fas una foto, planteja-t’ho, perquè potser és que no
ets cristià de veritat i només t’agrada el teatre.
Comentarios
Publicar un comentario