La Confraria de Santa Eulàlia del Camp, la confraria més antigua de Catalunya

 

Xavier Alarcon i Campdepadrós

Que no s’espanti la Confraria de Sant Marc dels sabaters, ja que no penso arrabassar-li el títol de ser la confraria viva més antiga de Barcelona. Avui vull parlar de la que podia haver estat la confraria més antiga de Catalunya… si hagués continuat viva, ja que va desaparèixer fa  moltíssims anys. Em refereixo a la Confraria de Santa Eulàlia, que va néixer al Monestir de Santa Eulàlia del Camp de Barcelona. Per al món confrare català, aquesta entitat té la seva gràcia, ja que és l’entitat més antiga que usava el títol de confraria (confraternitas), i a més es conserven uns estatuts, redactats ni més ni menys que l’any 1156.

Però anem a pams. Ens situem a la Barcelona de mitjan segle XII. Una ciutat petita, que amb prou feines s’estenia fora de les muralles romanes. Era una ciutat poc poblada, més si la comparem amb altres ciutats del moment, com podien ser-ho París, Siena o Florència, i es proveïa bàsicament dels camps fèrtils que l’envoltaven. Al seu voltant destacaven els monestirs de Sant Pau del Camp, Sant Pere dels Puel·les, Santa Anna i Santa Eulàlia del Camp, aquest últim situat aproximadament on avui estaria l’Arc del Triomf, a la porta nord del Parc de la Ciutadella.

El Monestir de Santa Eulàlia del Camp era un monestir antiquíssim, ja documentat al segle IX, encara que va acabar per abandonar-se en alguna de les ràtzies o saquejos que va patir la ciutat. L’any 1140 ja actuava a la seva església una Confraria de Santa Eulàlia, perquè està documentat que rebia donatius. Aquesta confraria, segons diuen els propis confrares, va ser fundada en temps del bisbe Sant Oleguer (†1137), que va fer a la seva diòcesi una gran reforma per a enriquir-la espiritualment. Els estatuts recorden que l’església del monestir estava derruïda i deshabitada, i que sant Oleguer va fundar la confraria per a ajudar a la remissió dels pecats dels seus fidels. El seu successor, el bisbe Guillem de Torroja, seguint aquesta empenta reformadora, l’any 1155 va establir en el monestir de santa Eulàlia una comunitat de canonges agustinians, i el 1156 va redactar uns estatuts per a la Confraria de Santa Eulàlia, ja que segurament no disposava d’ells. Aquests estatuts s’han conservat, essent dels més antics del Principat.

La Confraria de Santa Eulàlia, segons es desprèn d’aquest document, era una entitat que tenia una funció clarament espiritual. El bisbe Guillem desitjava que servís per ajudar a “la remissió dels pecats, a tenir fe en la vida eterna i adquirir la glòria de Déu”. Cada any, durant la festa de Santa Eulalia “in Adventu”, és a dir la festa de Santa Eulàlia de Mèrida (10 de desembre) se celebraria a l’església una missa en sufragi per les ànimes dels confrares difunts, amb la participació de tots els confrares que fossin sacerdots. Aquest dia també es faria una festa i es compartiria taula amb els pobres.

S’establia també la quota de ser confrare. Cada any, durant la collita, cada confrare donaria a la confraria una quartera de blat o en el seu lloc dos “sous” (monedes de plata), que s’utilitzarien per a donar menjar als pobres. També cada confrare donaria dos denaris perquè la llàntia de l’altar de santa Eulàlia estigués sempre encesa i proveïda de combustible. Es recomanava també que si algun confrare feia testament, es recordés de la Confraria i deixés en herència allò que bonament considerés; a canvi podria enterrar-se a l’església del monestir de Santa Eulàlia.

La confraria tenia una vessant humà important. Els estatuts establien que si algun confrare emmalaltia, que els altres confrares benignament el visitessin, i demanessin als canonges del monestir que preguessin per la seva ànima. També es demanava que els confrares que fossin pobres poguessin ser enterrats a l’església sense cap cost i “amb els mateixos honors” que qualsevol. També, i a curiositat, si algun confrare necessitava anar de peregrinació a Jerusalem per a aconseguir l’absolució d’alguna falta molt greu, la Confraria facilitaria dels seus propis diners l’ajuda necessària perquè pogués emprendre el viatge.

Com a col·lectiu humà, la Confraria també preveia les disputes i els renys entre confrares, establint que “si sorgís alguna disputa o discòrdia entre confrares, abans de pujar el clam a la cúria diocesana o a la seu de Barcelona, que els confrares intentin resoldre-la entre ells mateixos” demanant a tots els membres de la Confraria que col·laborin per a fomentar la pau.

Un capítol a part dels estatuts fa referència al fet que els canonges del monestir tenien l’obligació de resar trenta misses per l’ànima d’un confrare difunt, i que els seus noms havien d’inscriure's en el “martirologi” perquè constés l’aniversari de la seva mort, i els seus noms fossin llegits i tinguts en compte cada any, de manera que es pregava per l’ànima del difunt en l’aniversari de la seva mort. Les classes socials influïen, ja que si eres un confrare clergue resaven set misses, però si eres laic, només una.

La funció assistencial de la confraria no acabaria només amb les almoines als pobres i l’ajuda als confrares necessitats, sinó que també es farien càrrec d’un hospital de pobres i pelegrins. Era l’anomenat Hospital de Santa Eulàlia, que es va fundar gràcies a les donacions d’alguns confrares, com per exemple la de Guillema, filla de Bonisia, que l’any 1211 va donar una terra situada enfront del monestir perquè es construís un hospital. Aquesta obra la va rematar de manera important l’aportació de Berenguer de Canet, que ja havia muntat el seu propi Hospital de pobres a la veïna capelleta de Sant Salvador, però el va traspassar al monestir de Santa Eulàlia l’any 1297. Aquest hospital estava obert a pobres, pelegrins i nens abandonats.

La confraria de Santa Eulàlia va anar decaient a mesura que avançava l’edat mitjana. La comunitat de canonges, per la petitesa del monestir, va acabar per marxar i va unir-se a la comunitat de Santa Ana de Barcelona, abandonant el monestir de Santa Eulàlia. Més tard, l’hospital, que patia de problemes econòmics, acabaria per incorporar-se l’any 1401 a l’Hospital de la Santa Creu, donant per acabada l’obra hospitalària de la confraria, que suposem que desapareixeria poc temps després.

Bibliografia

- Jesús Alturo i Perucho, L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Aproximació histórico-lingüística, Barcelona: Fundació Noguera, 1985.

- Ángel Fábrega i Grau, Santa Eulalia de Barcelona. Revisión de un problema histórico, Roma: Iglesia Nacional Española, 1958.

- Lluis G. Feliu, «L’Hospital de Santa Eulalia del Camp», Miscel·lània Finke d’historia i cultura catalana, Barcelona, 1935, pp. 291-306.