Xavier Alarcon i Campdepadrós
Anem a fer una ullada al passat, a veure com es celebrava el Dijous Sant a l'època dels nostres avis (i besavis). Durant aquests dies Sants les fàbriques tancaven, estava prohibida per decret la circulació de carros i cotxes per la Ciutat, i fins hi tot els trens reduïen els horaris de viatges. Les senyores anaven vestides de rigorós negre, els homes vestien tan elegantment com podien, i els senyors de casa bona lluïen jaqués, levites, barrets de copa, etc. Els nuvis no podien festejar aquests dies, i cadascun anava amb la seva respectiva família, sense veure's. Eren dies de dol, en el sentit més estricte de la paraula.
El Triduum començava el Dijous quan, segons descriuen els Evangelis, Jesucrist va instituir l'Eucaristia amb el Sant Sopar. El Dijous Sant, doncs, era un dia eucarístic, dedicat a la meditació d’aquest Sagrament. La Missa de la Cena del Senyor començava amb certa normalitat, fins que al cant del Glòria sonaven les campanes de forma especialment intensa, ja que restarien emmudides fins el Dissabte Sant en senyal de dol per la mort de Jesucrist. Fins el dissabte, tots els tocs de les campanes es substituïen per tocs de la matraca, que era un instrument circular de fusta amb molts martells, també de fusta, que picaven uns contra els altres a mesura que girava la matraca. Durant la Missa del Dijous Sant el sacerdot consagrava dues Hòsties enlloc d’una (s'ha de recordar que antigament el poble no combregava dins de la missa, només ho feia el sacerdot). La primera era consumida pel sacerdot durant la Missa del Dijous, i la segona es guardava per fer la reserva eucarística acabada la celebració. Aquesta Hòstia Consagrada seria consumida l’endemà pel sacerdot, ja que el Divendres Sant no es celebra l'Eucaristia. Un cop finalitzada la Missa del Dijous Sant, el sacerdot celebrant agafava l'Hòstia de més i feia una processó per anar a reservar-la. Mentre es feia la processó s’anava cantant l’himne Pange lingua.
Alhora de reservar l'Hòstia Consagrada es decidí, de temps antics, fer-li un embolcall digne, un lloc destacat on el poble li pogués retre culte de manera especial durant el Dijous Sant. I per a això s’idearen els Monuments, que eren grans construccions efímeres de fusta, cartró i roba decorades amb multituds de palmes i centenars i centenars de ciris que cremaven davant la urna on es guardava l'Hòstia consagrada.
Els monuments eren construccions molt vistoses, tant, que la gent va agafar el costum de sortir a passejar el Dijous Sant per anar a seguir monuments. Totes les esglésies feien el seu propi Monument, tant les parròquies com les esglésies dels convents, monestirs i col·legis. La concurrència de gent que anava a veure els monuments només per curiositat era tan gran, que les autoritats eclesiàstiques es queixaven de la poca sinceritat dels fidels i més d'una vegada feien bans i proclames exhortant a la quietud, silenci i devoció.
La paraula monumento ve del llatí i significa sepulcre. Aquesta paraula es pot prestar a confusió perquè estrictament els monuments no van néixer amb la voluntat de representar el sepulcre, ja que fins el Divendres Sant no es rememora la mort i sepultura de Jesucrist. La devoció popular, però, va anar assimilant-ho, i al final es va conèixer com "el sepulcre". Fins hi tot, tal i com diu l’evangeli, hi havia guàrdies romans que vetllaven la sepultura de Jesús. És per això que a molts punts de Catalunya, i de forma especial a Barcelona, s’inicià el costum de col·locar guàrdies romans vigilant el monuments. No cal ser gaire espavilat per comprendre que aquestes soldats romans eren l’origen dels famosos Armats, que inicialment no tenien cap funció processional sinó de decoració.
Els monuments van existir fins al Concili Vaticà II. A partir d'aquí es van suprimir aquestes decoracions efímeres i es va obligar a que el sagrari es veiés més simple i poc decorat.
Comentarios
Publicar un comentario